El blog d'avui
l'he descriure en català.
perquè el que em disposo a escriure no pretenc que sigui un text com els que publico normalment per aquí. No pretenc que el llegeixi ningú, tan sols tu. Cada coma, cada lletra, cada silenci que escriuré és un regal que et faig. Pren les paraules que deixaré escrites i utilitza-les d'equipatge, junt amb tots els pensaments de totes les persones que avui han pensat amb tu i comença aquest viatge que L'odiós destí ha volgut que comencis.
Recordo perfectament el primer dia que et vaig parlar, estàvem de sortida, en un tren que recorria la costa. Miraves el mar, pensatiu, tendre com només tu ho saps ser.
Em vaig acostar a tu, en silenci, intentant molestar lo més mínim i... sense apartar la mirada del mar, em vas dedicar un somriure i em vas dir que quan miraves el mar et senties lliure.
Va ser aquí quan vaig descobrir que havia de quedar-me al teu costat, ja no només duran aquell trajecte, si no duran molts anys. Alguna cosa em va dir que em fes amic teu, perquè tenia moltíssimes coses a aprendre de tu.
avui, més que mai, els records que tinc amb tu, son els millors records que podria tenir. La patum, els inicis deKom un llum, la meva accidentada sortida de l'armari, en Celio i en Tonet, la festa major que em vaig passar a casa teva, L'Increïble campament de tercer de llops, les nits a la tenda amb en Domenech... podria seguir,però a mi encara em dol pensar en tot aixo, aixi que deixo que siguis tu qui recordi tot el que em passat junts i que et sentis orgullós per haver-me ajudat a ser millor persona.
Avui he pujat a casa teva, feia molt que no hi pujava. La teva santa mare, entre llàgrimes m'ha dit que siguis on siguis ens ajudaràs a viure millor, ens guiaràs, cuidaràs de nosaltres... així que tota la gent que has deixat orfe pot estar ben tranquil·la, perquè no tinc cap dubte que ets el millor àngel de la guarda que ningú podria tenir.
Joan, moltíssimes gràcies per fer que malgrat tot, avui t'hagi sentit més aprop que mai.
I... com que em costa moltíssim acabar aixo que t'escric, deixo que Martí i Pol acabi per mi....
gràcies per tot! De debò!
perquè el que em disposo a escriure no pretenc que sigui un text com els que publico normalment per aquí. No pretenc que el llegeixi ningú, tan sols tu. Cada coma, cada lletra, cada silenci que escriuré és un regal que et faig. Pren les paraules que deixaré escrites i utilitza-les d'equipatge, junt amb tots els pensaments de totes les persones que avui han pensat amb tu i comença aquest viatge que L'odiós destí ha volgut que comencis.
Recordo perfectament el primer dia que et vaig parlar, estàvem de sortida, en un tren que recorria la costa. Miraves el mar, pensatiu, tendre com només tu ho saps ser.
Em vaig acostar a tu, en silenci, intentant molestar lo més mínim i... sense apartar la mirada del mar, em vas dedicar un somriure i em vas dir que quan miraves el mar et senties lliure.
Va ser aquí quan vaig descobrir que havia de quedar-me al teu costat, ja no només duran aquell trajecte, si no duran molts anys. Alguna cosa em va dir que em fes amic teu, perquè tenia moltíssimes coses a aprendre de tu.
avui, més que mai, els records que tinc amb tu, son els millors records que podria tenir. La patum, els inicis deKom un llum, la meva accidentada sortida de l'armari, en Celio i en Tonet, la festa major que em vaig passar a casa teva, L'Increïble campament de tercer de llops, les nits a la tenda amb en Domenech... podria seguir,però a mi encara em dol pensar en tot aixo, aixi que deixo que siguis tu qui recordi tot el que em passat junts i que et sentis orgullós per haver-me ajudat a ser millor persona.
Avui he pujat a casa teva, feia molt que no hi pujava. La teva santa mare, entre llàgrimes m'ha dit que siguis on siguis ens ajudaràs a viure millor, ens guiaràs, cuidaràs de nosaltres... així que tota la gent que has deixat orfe pot estar ben tranquil·la, perquè no tinc cap dubte que ets el millor àngel de la guarda que ningú podria tenir.
Joan, moltíssimes gràcies per fer que malgrat tot, avui t'hagi sentit més aprop que mai.
I... com que em costa moltíssim acabar aixo que t'escric, deixo que Martí i Pol acabi per mi....
gràcies per tot! De debò!
- “Em costa imaginar-te absent per sempre.
- Tants de records de tu se m'acumulen
- que ni deixen espai a la tristesa
- i et visc intensament sense tenir-te.
- No vull parlar-te amb veu melangiosa,
- la teva mort no em crema les entranyes,
- ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
- em dol saber que no podrem partir-nos
- mai més el pa, ni fer-nos companyia;
- però d'aquest dolor en trec la força
- per escriure aquests mots i recordar-te.
- Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer
- sabent que tu creixes amb mi: projectes,
- il.lusions, desigs, prenen volada
- per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
- i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
- Te'm fas present en les petites coses
- i és en elles que et penso i que t'evoco,
- segur com mai que l'única esperança
- de sobreviure és estimar amb prou força
- per convertir tot el que fem en vida
- i acréixer l'esperança i la bellesa.
- Tu ja no hi ets i floriran les roses,
- maduraran els blats i el vent tal volta
- desvetllarà secretes melodies;
- tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
- entre el record de tu, que m'acompanyes,
- i aquell esforç, que prou que coneixes,
- de persistir quan res no ens és propici.
- Des d'aquests mots molt tendrament et penso
- mentre la tarda suaument declina.
- Tots els colors proclamen vida nova
- i jo la visc, i en tu se'm representa
- sorprenentment vibrant i harmoniosa.
- No tornaràs mai més, però perdures
- en les coses i en mi de tal manera
- que em costa imaginar-se absent per sempre.”